Procés ? quin procés ?

Jordi Mas i Herrero
@jordi_mas

L’ambigüitat sempre ha estat present en la praxis política catalana. L’ambigüitat ha permès durant 30 anys fer compatibles projectes diversos dins del catalanisme polític i integrar també una realitat social i demogràfica amb riscos evidents de fractura. Partint d’un estat anacrònic i dictatorial, les successives etapes eren més o menys compartides per totes les forces polítiques, amb un consens absolut pel que fa a la política lingüística, i més marge de discrepància en el procés d’ampliació de l’autogovern.

Però el catalanisme es troba ara en un punt crític, en una bifurcació. El detonant, com sabem, és que des del segon mandat Aznar queda clar que l’arquitectura institucional espanyola permet que hi hagi retrocessos en la configuració policèntrica de l’Estat si qui governa a Madrid així ho vol.

La reforma de l’Estatut va ser un primer intent per corregir aquest fet, i pretenia blindar (i ampliar) les competències, blindar la política lingüística, transformar el sistema judicial i millorar el finançament. En aquesta iniciativa ja va haver divisions en el catalanisme, amb posicionament tàctics lamentables que van contribuir al desastre. Però l’intent estava viciat d’origen, perquè era una iniciativa des d’una part per reformar el tot i aquest, així, va quedar clar que no es deixa transformar.

El fracàs va ser a més penosament tortuós i administrat per fascicles durant anys a una població atònita. Una població que anava veient com, a l’hora, es produïa la crisi multi orgànica de l’Estat i s’avançava en l’acord pel referèndum escocès. Tot plegat ha permès als sectors independentistes del catalanisme disposar d’una finestra d’oportunitat excepcional per incloure a l’agenda política la celebració d’un referèndum d’independència. La cabalística ha fet la resta, i el tricentenari de 1714 ha servit per fixar un termini temporal que ha contribuït a dotar de factibilitat comunicativa a la proposta.

La forta mobilització popular al voltant d’aquesta iniciativa, una de les poques que prometen un futur millor en un present certament catastròfic, ha sotragat els partits polítics catalanistes. I aquests han optat per mutar el seu discurs per adaptar-se a la nova realitat. Mutacions que semblarien estar configurant un aparent consens fictici, que s’amaga darrere paraules compartides, però a les quals cadascú dóna significats diferents. Paraules com “procés” i “dret a decidir”, que oculten diferències de fons que ja han emergit, i que suposen la constatació definitiva de que els diferents catalanismes no poden seguir compartint l’agenda per més temps.

Per defensar això, analitzarem en què es concreta el “dret a decidir”, i sobre quin “procés” es parla als programes electorals per a les catalanes del 2012, d’ERC, CiU, ICV-EUiA i el PSC.

ERC al seu programa diu que “entén que el procés que s’ha encetat i que ha de permetre la independència de Catalunya és l’inici del camí cap a la independència i la reunificació nacional i federal dels territoris que configuren els Països Catalans”, que “el poble català és qui s’ha de consultar a l’hora de decidir la relació política que vol establir amb la resta de pobles i estats del món” i per tant que “Ens posarem a treballar immediatament perquè, en la propera legislatura, se celebri un referèndum per tal que Catalunya esdevingui, al més aviat possible, un nou Estat independent d’Europa”. Finalment, remata dient “En el cas que l'exercici del dret a decidir fos impedit o bandejat, el Parlament de Catalunya, legalment constituït, bo i apel•lant al principi democràtic internacional, declararia unilateralment la independència”. Per ERC doncs, “procés” és “procés cap a la independència”, el “dret a decidir” seria l’equivalent a un suposat dret a l’independència i considera que aquest es pot exercir per la via d’un referèndum o, si no és possible, per la via d’una declaració unilateral.

CiU en el seu programa s’afanya a abraçar a corre cuita la causa. Ara bé, quina causa? Com se sap, en cap cas parla de procés cap a la independència, sinó de procés “democràtic” i, en tot cas, que “És per això que, sense cap més eina que la democràcia, defensem el dret a decidir sense més límit que el que marqui en cada moment el poble de Catalunya”. Per tant CiU no predetermina que el resultat hagi de ser la independència, tot i que tampoc no la descarta. Senzillament, no en parla. Com a molt afirma que “és l’hora que Catalunya iniciï el rumb cap a l’estat propi”. És evident el joc de paraules que permetria vàries interpretacions.

La confusió s’incrementa més endavant: “Volem tenir un estat propi en el marc d’Europa, (...) que alhora, com és natural, seguirà tenint uns forts vincles amb Espanya”. En tot cas, “el proper Govern de la Generalitat impulsarà una consulta la propera legislatura per tal que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col•lectiu”. Ara, això sí, “La nostra transició nacional cap a un estat propi passa necessàriament per continuar formant part d’Europa”, i aquí emergeixen dubtes: “Certament a Europa mai no s’ha produït un procés com el que iniciarà Catalunya, però que una circumstància com aquesta no estigui prevista en els tractats europeus no significa que no es puguin interpretar aquestes normes de manera flexible...” Ai, ai. Per tant, potser sí que és un procés d’independència? Bé, podríem dir que per afegir confusió a la confusió, CiU barreja “procés” i “dret a decidir”: vindria a ser un procés pel dret a decidir una millora en l’autogovern que ara es qualifica d’”Estat propi” i que es concreta en una consulta aquest mandat. En fi.

Una nova versió del significat de les paraules ens el dóna el programa d’ICV-EUiA. Ens diuen “Estem davant un nou procés constituent, d’una nova etapa”. El procés és doncs un procés constituent on, en un prodigi de relativisme, no es tanca la porta a cap opció “tancar la porta definitivament a la via federal o confederal, com es fa des de determinats sectors independentistes, és un error”. És clar que no ens ha de sorprendre, tenint en compte que afirmen que a “ICV-EUiA hem reivindicat des de fa temps la construcció d’un Estat propi, que pot establir, a partir de la pròpia sobirania, una relació de caràcter federal, confederal o ser present directament en l’àmbit europeu”... Notis que torna a aparéixer en aquest programa l’expressió “estat propi”, que no vol dir estat independent, tot i que pot ser-ho, i que és un concepte imprescindible per aprofundir en l’exercici del confusionisme...

ICV-EUiA concreta el “dret a decidir” en la celebració d’un referèndum o consulta, que “és una via per obrir nous escenaris de pacte o per constatar que no existeixen”. Segons ells, “exigir primer la reforma constitucional és una manera de negar-se a celebrar el referèndum. La reforma constitucional, si és el cas, podria ser el resultat final de tot el procés, però no pot ser la condició per iniciar-lo”. Així doncs, estaríem davant d’un procés constituent sense objectiu predeterminat més enllà del canvi de l’status quo, on totes les opcions són tan possibles com defensables, i a on el dret a decidir és una consulta prèvia a Catalunya, que ha de desembocar en la negociació amb Espanya.

Finalment, el programa del Partit dels Socialistes ens diu que “volem reformar la Constitució i transformar les estructures de l’actual Estat de les Autonomies en un Estat Federal”, i ens avança que “el Federalisme ens permet alhora realitzar l’aprofundiment i regeneració democràtics que amplis sectors socials reclamen i que Espanya i Catalunya necessiten. Parlem d’un gran acord on es tornin a definir les bases de quina és l’Espanya que volem en el segle XXI.” Així doncs, el “procés”, paraula que no s’utilitza en el programa electoral quan es parla de la qüestió nacional, és un procés de transformació i modernització d’Espanya, en el qual la qüestió territorial és una de les més importants, però n’hi ha d’altres.

Per conèixer què s’entén per “dret a decidir” al programa socialista, cal llegir aquests tres paràgrafs que van junts, i seguits, al citat document:

“Proclamem la necessitat d’impulsar la reforma de la Constitució per tal d’assolir un Estat federal que garanteixi el màxim autogovern per a Catalunya, ens asseguri un tracte fiscal just i reconegui la nostra identitat i cultura nacionals en el marc de l’Estat Espanyol i la Unió Europea, conscients que un sistema de sobiranies compartides és la millor forma de gestionar les interdependències existents en l’economia globalitzada.

Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat “

El dret a decidir es concretaria, en conseqüència, en un referèndum per aprovar, o no, un projecte de reforma constitucional en sentit federal, reformes que el PSC es compromet a impulsar.

Així doncs, podem observar que es clarifiquen les tres visions del catalanisme polític:

- El catalanisme independentista, d’ERC, que entén “el procés” com el procés d’independència, i que considera el “dret a decidir” de Catalunya com el teòric dret per decidir marxar unilateralment d’Espanya, sigui via referèndum o via declaració unilateral al Parlament.

- El catalanisme diguem-ne confusionista, de CiU i ICV-EUiA, que podem arribar a pensar que a la pràctica és confederal però que no descarta la independència. El “procés” no seria necessariament un procés d’independència, sinó un procés de canvi de l’estatus actual de Catalunya, en el qual el “dret a decidir” seria el dret a un referèndum o consulta previ. En certa manera proposa tornar a caminar per la via de l’Estatut, encara que no ho sembli: des de la part, reformar el tot. Aquest cop, l’instrument seria la consulta prèvia, que ha de desembocar en una negociació bilateral que ha d’acabar transformant Espanya en un estat compost per mínim un “estat propi”, Catalunya, al qual s’ha de permetre que, si li convé, acabi independitzant-se, mantenint-se dins l’UE.

- El catalanisme federalista, del PSC, que entén que el “procés” és un procés de canvi de l’status quo via transformació i modernització de l’estat espanyol, procés sobre el que compta amb el recolzament del PSOE des de la declaració de Granada. Canviar el tot per encaixar les aspiracions culturals i d’autogovern de les parts, però també per blindar drets socials o canviar les institucions caduques. I el “dret a decidir” és l’imprescindible referèndum posterior, que ha de validar la proposta de reforma constitucional. Referèndum que es faria a Catalunya però que, encara que no es digui, també s’hauria de fer a la resta de l’Estat.

Per tot això, el pacte recent entre alguns sectors del catalanisme, sobre la pregunta i la data ha acabat sent una quimera, aquells animals mitològics compostos de parts d’animals reals, i una quimera ben complicada, confusa i unilateral. I per això el socialisme no li ha pogut donar suport.

El temps ens dirà quina de les tres opcions del catalanisme acaba sent més útil i fructífera per al futur del país.