La construcció col·lectiva d’una ciutadania crítica i activa

La gestió de la complexitat d’interessos ha trobat en la política democràtica la millor manera per dilucidar la diversitat de criteri, a la vegada que aconsegueix el manteniment de la cohesió com a societat. Winston Churchill va dir que el sistema democràtic era el més perjudicial a excepció de tota la resta. D’aquesta manera evidenciava que, encara que té problemes, ha estat el més efectiu, tant a nivell teòric com sobretot pràctic, tal com ha subratllat Giovanni Sartori. El sistema democràtic al nostre país ha estat el resultat de no pocs esforços i generositat per part de les generacions que van viure el final de la Dictadura i l’inici de la Democràcia.

Avui, els partits polítics s’han de transformar per acostar l’exercici del govern de totes les institucions a la societat i potenciar la participació del conjunt de la ciutadania. La funció dels responsables públics ha de cenyir-se a unes normes estrictes de transparència, hi ha d’haver mecanismes solvents de fiscalització i control polític; s’han de publicar els comptes públics de les diferents institucions i han de tenir màxima accessibilitat per part de tothom. Les decisions han de ser compartides, s’han de crear espais de diàleg i debat permanent amb la societat civil, és necessari construir mecanismes per informar de manera contínua la gent; i és urgent potenciar la crítica i la participació amb formes procedimentals de decisions compartides.

La radicalitat democràtica, entesa com a nova formula per augmentar la participació i la transparència, ha de contribuir a millorar el funcionament de les institucions del nostre país. L’índex d’èxit dels Estats està relacionat amb el bon o mal funcionament de les seves institucions.

Alguns elements claus per fer-ho possible són fer tan accessible com sigui possible tota la informació dels ens públics, sobretot en tot allò que es refereix a patrimoni i a organització; modernitzar els mitjans per incentivar la participació de la ciutadania des de la deliberació en decisions importants; publicar els salaris de polítics i personal de confiança, les contractacions de serveis, els pressupostos anuals, les operacions econòmiques i financeres; o introduir en el funcionament intern dels partits polítics les primàries i les llistes obertes.

La confiança de les persones en la democràcia enforteix el sistema i, per això, la tolerància zero amb la corrupció, tant en el compliment de penes pels acusat, com en la implementació de nous mecanismes de control a mode preventiu, és un element cabdal. El Parlament de Catalunya ha d’endegar una Llei contra la corrupció i una altra Llei de reglamentació del finançament dels partits polítics; a més, també és urgent accelerar la Llei de Transparència, que ha de portar llum a tota la gestió pública, i la Llei Electoral, que ha de ser el marc regulador del sistema democràtic català, per aprovar-les al més aviat possible.

La democràcia representativa és la que escull els seus líders polítics i els transfereix el poder decisori durant quatre anys. Ha funcionat raonablement bé fins a l’actualitat a occident durant la contemporaneïtat. Ara és necessari que la democràcia participativa –implementar decidir entre tots per mitjà de preguntes directes a la ciutadania–, i la democràcia deliberativa –obrir espais de diàleg per tal que la ciutadania pugui opinar des del primer moment–, tot aprofitant els nous mitjans tecnològics i de la comunicació, han de complementar el sistema representatiu. La transparència del sistema i els mecanismes de control de l’exercici polític són, a més a més, les eines indispensables per tal de construir entre tots una ciutadania crítica i activa.

Juli Fernàndez