Prou ! Per un canvi real a Catalunya

Les gravíssimes crisis econòmica i social fruit de les polítiques neoliberals dominants i la derivada de la relació Catalunya-Espanya iniciada pel Partit Popular i agreujada per la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 han coincidit amb la debilitat de la socialdemocràcia i amb la intransigència dels nacionalismes espanyol i català. També amb errors del socialisme a casa nostra que reconeixem amb humilitat. La dolorosa ruptura amb alguns companys i companyes i la pèrdua de suport social són símptomes d'un problema de fons que no resoldrem des de l'immobilisme.

Milions de persones estan afectades per l'atur, retallades en salut, benestar i educació, relacions laborals precàries, vivenda, pobresa, abusos de monopolis que s'han apropiat serveis bàsics. Ningú és aliè avui a aquestes penúries o tem sofrir-les en el futur. S'ha d'afegir-hi els retrocessos en el funcionament de la democràcia, una resposta poc creïble contra la corrupció i l'ús de la Constitució com a instrument de bloqueig d'un Executiu del Partit Popular que ataca l'autogovern, la cultura i la llengua catalanes i es nega a revisar el finançament.

Hi ha qui vol reduir totes aquestes dependències i aquests problemes a la interdependència que mantenim amb la resta d'Espanya. I si bé és cert que aquesta és intolerable fins al punt que l'ha portat al PP, ocultar totes les altres o pretendre que es resoldran amb una independència més fictícia que real és un gripau difícil d'empassar.

A més, després de quatre anys de desgovern PP+CiU i CiU+ERC, el president català, per fugir dels seus propis problemes, només ofereix una sortida: la independència i una única candidatura «de país» per aconseguir-la. De nou la pàtria per sobre de tot, fins i tot del pluralisme que és consubstancial a la democràcia. Esquerra Republicana de Catalunya planteja, ignorant imprescindibles consensos interns, una acció unilateral que no aconseguirà el reconeixement de l'Estat espanyol ni de cap altre. En suma, una lluita per l'hegemonia nacionalista que fa preveure més anys d'incertesa i de conflicte amb els veïns

-territoris de parla catalana inclosos-, més paràlisi, més absència de Govern. Si el catalanisme independentista insisteix a caminar en solitari farà un flac favor a la nació que diu voler servir.

Prou de tot això. Catalunya és una nació i té dret a decidir si vol ser un Estat dins o fora d'Espanya, a fixar i negociar condicions en els dos casos. Però també volem decidir el model social, econòmic i cultural.

Els reptes

Per a nosaltres ha de ser una Catalunya que lluiti ja ara i sense més dilacions contra les amenaces del canvi climàtic, del terrorisme global, de l'atur i la pobresa, les desigualtats i la política deshonesta; que lidiï amb la dependència i l'opressió d'un Estat que el Partit Popular ha convertit en més centralista, retrògrad i ineficaç que mai. Una Catalunya amb banca pública per ajudar l'economia que crea riquesa i llocs de treball, amb una gestió directa o mixta de serveis públics clau com aigua, energia i vivenda sempre rigorosa i garant de l'interès general. Una Catalunya amb mitjans de comunicació públics plurals, amb ajuntaments ben dotats i que contribueixi a fer una Europa més forta capaç de competir econòmicament i garantir la pau i la seguretat.

És necessari un canvi en profunditat. Estem disposats a fer-lo des del PSC, des d'una socialdemocràcia que va impulsar la principal etapa de benestar i progrés social a Europa, que necessita recarregar energia i ser més coherent i valenta.

Sabem com treballar per Catalunya. Moments clau de la nostra història en són un exemple: la renúncia a presidir la Generalitat provisional contribuint al retorn de Tarradellas que ens permet ara reivindicar la seva legitimitat com a anterior a la Constitució; o quan vam establir una sola xarxa en l'escola per no dividir els catalans ja des de la infància o la redacció dels dos Estatuts. I sabem com defensar els interessos de les classes treballadores i mitjanes: darrere de cada avanç social sempre hi hem estat els socialistes. Ens enorgullim d'aquests llegats però volem aplicar noves i agosarades respostes als problemes actuals, des dels valors d'esquerres i catalanistes. No és més català qui crida més vegades el nom de la pàtria ni qui pugui figurar en candidatures «de país» ideals per distreure'ns dels greus problemes que patim. Cants de sirena, plebiscits i posicions úniques no van amb nosaltres.

Fa falta una eina útil com el PSC que afronti aquests reptes enormes: impulsar canvis socials i polítics en profunditat i revisar lleialment, però radicalment, la relació amb el conjunt d'Espanya. Aquest és el nostre compromís, per difícil que sigui, per servir els catalans i les catalanes.
Núria Parlon, alcaldesa de Santa Coloma de Gramenet

Juli Fernàndez, alcalde Palafrugell

Alícia Romero, diputada Mataró

Xavier Sabaté, diputado Taragona

Jordi Ballart, alcalde de Terrassa

Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona

Carles Sànchez, alcalde de Sabadell

Jaume Collboni, Barcelona

Rocio Garcia Pérez, regidora Cornellà

Carme Sànchez, Castelldefels

Rosa Maria Ibarra, regidora Valls

Eloi Menasanch, regidor Vilanova de Prades

Glòria Mans, regidora Alella

Ramon Ferré, regidor Calafell

Diana Salvadó, regidora Alforja

Jordi Solé, regidor Torredembarra

Maria Josep Beltran, alcaldesa Tivenys

Sofia Acosta, Reus

Laura Vidal, JSC

Kennet Martínez, regidor El Vendrell

Mònica Lafuente, Lleida

Article publicat a l'edició d'avui del Periodico de Catalunya

Un acord per votar a Catalunya

«Crec sincerament en la reforma de la Constitució com a punt de partida de la solució de la crisi política que en aquest país s'ha fet evident els últims anys»

S'ha d'admetre que el procés participatiu del diumenge 9 de novembre va ser un èxit social. Però el conflicte polític que arrossega Catalunya des de la sentència del Tribunal Constitucional que va desautoritzar el referèndum de l'Estatut de Miravet encara és ben viu. Al marge de les causes que ens han fet arribar al punt on som avui, que s'han de situar en l'àmbit de la confrontació nacionalista, la participació de diumenge es pot interpretar com un efecte de la inèrcia sostinguda d'aquella sentència, com una protesta per corrupció que ha grillat les administracions; de l'abatiment que ha generat la crisi i de les retallades indiscriminades, executades pels governs del PP i de CiU tant a Madrid com a Barcelona, a vegades conjuntament. Espanya ja no és un organisme fiable per a una part de la societat catalana perquè l'Estat es percep com un manyoc de problemes dirigit per un govern injust enrocat ideològicament. En contrast, l'independentisme queda com l'alternativa per a una vida millor, malgrat que ningú no sap què passarà l'endemà de la independència i que totes les previsions, algunes potser massa triomfalistes, no passen de ser simples hipòtesis.

L'afluència d'aquell diumenge als col·legis, amb totes les reserves que calguin -i és evident que en calen-, hauria de fer entendre al PP que ha d'encetar un període de diàleg amb visió d'Estat. El conflicte polític a Catalunya, que ha derivat en l'efervescència independentista que es palpa i va creixent, exigeix una resposta política generosa, enraonada i amb perspectiva de futur. Des del meu punt de vista, que és també el del meu partit, aquesta solució ha de transitar, per força, a través d'una reforma de la Constitució amb l'ambició de voler transformar l'armadura l'Estat. Es queden curts els qui no tenen present que la reforma ha de plantejar, molt seriosament, canvis de gruix i de fondària que haurien de concernir a la distribució territorial, l'assignació de competències i el sistema judicial; protegir la societat dels abusos i la corrupció; regular la participació de la ciutadania, en el seu conjunt o de manera fragmentada, en les qüestions rellevants; garantir l'accés als sistemes públics d'ensenyament, de salut o de protecció social i determinar els drets i deures, per citar alguns exemples.

Com era d'esperar, ha passat el 9 de novembre i tot segueix igual. I arribats aquí, entenc, igual com el catedràtic Javier Pérez Royo, a qui vam tenir ocasió d'escoltar a la UdG fa unes setmanes, que la solució és a les mans de l'Estat perquè té els elements i la força per desencallar l'embús polític creat pel Constitucional el 2010. Convindria tenir present, raona Pérez Royo, que si Catalunya s'ha d'integrar a Espanya, ho ha de fer amb el consentiment dels catalans i les catalanes. Potser també convindria insistir que l'Estat ha de ser generós per entendre que si el que vol és que tots els ciutadans i ciutadanes formin part d'una col·lectivitat, ha de permetre que s'hi sentin units sense imposicions, amb respecte als seus trets lingüístics, la seva cultura, origen o tradició. Ho apuntava encertadament el professor Fernando Rey, referint-se fa uns dies a Catalunya, en un article publicat a El País: "El Govern central ha d'aspirar a convèncer socialment, i no només a vèncer políticament i jurídica". Contraposat a aquesta idea, l'ànsia uniformitzadora del PP alimenta el creixement de l'independentisme. I això és tan cert com que el restabliment de la normalitat tampoc no s'aconseguirà amb el desafiament institucional que fomenta el president Mas.

Crec sincerament en la reforma de la Constitució com a punt de partida de la solució de la crisi política que en aquest país s'ha fet evident els últims anys a múltiples nivells. No només territorial. Regenerar la política aplicant més transparència, control democràtic, igualtat social i d'oportunitats i participació ciutadana. Aquesta reforma haurà de ser referendada pel conjunt de la ciutadania i s'haurà de preveure de manera acordada i pactada entre els governs el fet de fer una consulta a Catalunya sobre l'estatus que vol tenir a l'Estat, ja sigui el manteniment de la situació actual, la independència o una proposta federal, que atorgui llibertat absoluta a Catalunya i aporti acords bilaterals que ens puguin beneficiar. Aquest canvi, que és de profunditat, serà més tard o més d'hora i alguns sectors faran el ronso però tinc la impressió que l'Estat s'encamina cap a la reforma per instint de supervivència, perquè o s'adapta a la seva realitat plurinacional o té tots els números per enrocar-se en un mar de raons.

Juli Fernàndez Iruela

@fdez_juli

Más derechos para la ciudadanía catalana

Hay días en los que una se congratula con este lugar del mundo en el que nació y se empeña en seguir viviendo, y el jueves 2 de este mes de octubre fue uno de esos.

Me enorgullece que el Pleno del Parlament de Catalunya aprobara una ley[1] pionera en el Estado y en Europa que establece medidas para garantizarlos derechos de las personas gays, lesbianas, bisexuales y transexuales y que ayudará a erradicar todas las aversiones relacionadas: la homofobia, la lesbofobia , la bifobia y la transfobia.

Me parece importante destacar que la ley incide en sectores de intervención amplios como el de la educación, las universidades, la cultura, el ocio y el deporte, los medios de comunicación, la salud, la acción social, el orden público y de privación de libertad, la participación y la solidaridad, el mercado de trabajo y las políticas de familia. Otros puntos destacables sonque incluye un régimen sancionador ?porque de nada sirve una ley si no se castiga su incumplimiento? ; y la inversión de la carga de la prueba ?es decir, que en un posible caso de discriminación por razón de orientación sexual corresponde a la parte demandada demostrar que no ha discriminado?.

No me ha sorprendido la postura del estamento católico ante la tramitación de la ley, ni tampoco la oposición total del PP y en parte de UDC. Hace ya tiempo que los partidos conservadores de este país han iniciado una cruzada antidemocrática en contra de los derechos y las libertades de la ciudadanía. Porque parece que no entienden que este tipo de leyes no menguan la calidad de la convivencia entre las personas, sino que la mejoran. Por fortuna, la sociedad está evolucionando a favor de la aceptación de la diversidad, aunque siga existiendo un brecha ideológica y generacional –las personas de ideología conservadora y también las mayores de 55 años, tienden a tolerar menos la diferencia-.

También me parece muy rastrero por parte de algunos personajes o determinados diarios hablar de “una ley de privilegios para el lobby gay catalán”… Al fin y al cabo, el Parlament de Catalunya sólo está legislando paraque se cumplan buena parte de los Derechos Sexuales, que son derechos humanos universales aceptados por la OMS desde 2002.

Ahora sólo hace falta que la ley se despliegue en su totalidad, así que ¡manos a la obra por parte del Departament de Benestar!. Pero como todas las conquistas sociales, ésta también deberá asentarse en las conciencias y en los comportamientos del conjunto de la ciudadanía para que dentro de unos años sean considerados como si siempre hubieran existido lo que hoy son nuevos derechos reconocidos y protegidos.

Carme Sànchez Martín
@carmesanchez

[1]Llei de drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transgènere i per a l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia

Si Pedro Sánchez llega a presidente, sería acertado que hiciera como en Escocia - entrevista a Núria Parlon -

La alcaldesa de Santa Coloma de Gramenet se descarta «por completo» como presidenciable socialista en caso de adelanto electoral. Se declara partidaria de una consulta que no rehuya la secesión, pero pactada tras reformular la Constitución.

La número dos de los socialistas catalanes buscará revalidar la victoria en las municipales de Santa Coloma de Gramenet en mayo. Aunque cuenta con el favor de las bases del PSC, Núria Parlon renuncia a abandonar la alcaldía y encabezar la lista para las autonómicas si Artur Mas precipita las elecciones.

Hemos visto al PSC apoyar la Ley de Consultas y a Pedro Sánchez coincidir con Mariano Rajoy que hay que oponerse a ella; también que Miquel Iceta piensa que esa regla no sirve para un referéndum de autodeterminación a la vez que muchos concejales apoyan el 9-N. ¿Todo eso es demasiado confuso?

- Estamos en la política en 140 caracteres y en posicionarse en uno u otro extremo sin puntos intermedios, como el PSC busca. La Ley de Consultas es como la que el Parlamento andaluz quiere. Mejora la democracia en problemas que afectan a los ciudadanos. Cosa distinta es que se pretenda un referéndum sobre materias reservadas al Estado. El PSC no lo puede amparar.


- ¿No les contradice el líder del PSOE secundando a Rajoy en recurrir una norma que el PSC respalda?

- No creo que diga eso, sino que la convocatoria bajo esa ley se debe llevar al Tribunal Constitucional.

- Está de acuerdo en impugnar tanto la ley como el decreto de Mas.

.- Lo único lógico que se impugne es el decreto. No la ley, porque es constitucional. Si no, también deberían impugnar la de Andalucía.

- ¿Pero no se ve ahí una disparidad que distorsiona al PSC? ¿No les falta un aliado en el PSOE?

- Rajoy y el PSOE deben entender que, para que Cataluña se quede en España, hay que hacer gestos importantes. Creo que Sánchez lo tiene claro, y que es necesario impulsar una reforma de la Constitución que permita votar. Pero Rajoy no lo tiene claro, y ése es el problema. Se tiene que ofrecer algo después del agravio por el recurso al Estatut, la Ley Wert, una financiación que no garantiza una buena prestación de servicios...

- El PSC propone una relectura de la Carta Magna a la que el PP se opone y una consulta acordada en Cataluña a la que Sánchez es reacio. Convencerlos parece un reto...

- El culpable de esta situación es el PP. Provoca el colapso institucional. A partir de ahí, ofrecemos un nuevo pacto constitucional, que reconozca la singularidad que Cataluña quiere, mejore la financiación y se resuelvan problemas del modelo económico y social.

- ¿No es poco creíble cuando el PP se niega y necesitan sus votos?

- Es la única solución. No sirve no inmutarse. Desde las dificultades, nuestro camino es una reforma de la Constitución, y que en ese marco se acoja el derecho a decidir. Ahí tenemos la discrepancia con el PSOE, pero se deberá pactar porque los catalanes deben votar. Y mientras, la gente tiene problemas para llegar a fin de mes y el Ayuntamiento de Santa Coloma sigue sin cobrar 14 millones de euros de la Generalitat.

- ¿Y una reforma de la Constitución bastaría para desactivar los anhelos de un independentismo que ha crecido de forma poderosa?

- Lo que hay es descontento. Tenemos que canalizar esos sentimientos para que no acaben siendo un conflicto de difícil resolución.

- ¿Piensan que muchas personas que se manifestaron en la Diada dejarán de pedir la independencia sólo con una reforma constitucional?

- No, evidentemente. Pero muchos otros piensan que la tercera vía -que para nosotros es la única- podría ser una solución.

- Y de acordarse una reforma, ¿el PSC se quedaría satisfecho con un referéndum en toda España o defendería una consulta circunscrita a Cataluña?

- Como no puede ser de otra manera, la nueva Constitución debe ser votada por todos los españoles. Ahora bien, en ese marco debe darse una consulta específica en Cataluña. Sin miedo, como en Escocia, pero con un clima propicio. Ahora es inviable porque tenemos un negociador en España que dice no a todo. Eso a Mas le refuerza su posición y a ERC también le va muy bien.

- De darse esa consulta, ¿sería partidaria de incluir la opción explícita de votar independencia?

- En el punto en que estamos, no hay que tener miedo a que la gente opine.

- Por lo tanto, ¿debería poderse escoger la independencia?

- Se tendría que hacer un proceso similar al de Escocia y Reino Unido. Diría mucho del grado de madurez en Cataluña y España.

- ¿Cree que Pedro Sánchez puede ser el David Cameron español que permita votar sí o no a la independencia?

- Si llega a presidente, sería una opción acertada. El sistema democrático español necesita de ese gesto. También parecía difícil que el PSOE llegase a un documento como el de Granada, que para algunos es muy poco. El PSC debe ser capaz de convencer de que sea posible una consulta para que los catalanes digan cómo se quieren relacionar con España. El PSC debe tener su posición, diferenciada del PSOE, para hacerlo posible. Pero hay que recorrer un camino juntos, que es propiciar la reforma de la Constitución.

- También es cierto que existen sectores del PSOE reticentes a cualquier tipo de consulta en Cataluña.

- Podríamos decir que tienen un concepto poco actual de la democracia. Ocurre en sectores del PSOE y del PP. Han perdido la capacidad de entender que no es suficiente con una democracia representativa. No asimilan que no se vote entre dos partidos que se alternan y que la gente quiera participar.

- ¿El peor escenario para el PSC es un adelanto de las elecciones?

Lo es para Cataluña. Es el fracaso absoluto de Mas, otra vez. ¿Qué actividad legislativa se ha llevado para resolver los problemas reales de la gente más allá de hablar sobre el encaje de Cataluña con España y votar declaraciones de soberanía? Es una actitud inmadura. Su obligación es gobernar y acabar la legislatura, negociar y rebajar sus posiciones. Aunque le suponga un cierto coste, el coste general sería mayor.

- ¿Escisiones como Avancem o Nova Esquerra Catalana les beneficia o les perjudica porque es prueba de divisiones y quizá de errores en la etapa de Pere Navarro?

- El PSC se parece mucho a lo que pasa en la sociedad catalana. ¿Cuántas familias no se han discutido en las comidas del domingo por este tema? ¿Cuántas no tienen posiciones diferentes? Nos ha pasado también en el PSC. No es bueno. Tenemos que esforzarnos para reencontrarnos en el futuro. Iceta ha hecho muchos gestos en esa dirección.

- ¿En qué están fallando para no remontar en las encuestas y que Podemos les pise los talones?

- La gente se acuerda de decisiones que no entendían que el PSOE aprobara. El diagnóstico de Podemos es perfecto y afea todo aquello que los partidos de izquierda no deben permitir. Pero, en una medida muy importante, hemos hecho hospitales, centros de educación pública y hemos batallado por que los hijos de los trabajadores y trabajadoras pudieran acceder a la universidad. Debemos recuperar la confianza en nuestro discurso social y demostrarlo con hechos y coherencia.

- ¿Les resta credibilidad no haber mostrado más contundencia con los diputados imputados Daniel Fernández y Montserrat Costa, como sí se actuó con el ex alcalde de Santa Coloma Bartomeu Muñoz?

- Creo que hemos tenido una postura bastante firme. Hemos mantenido que, cuando se abra juicio oral en un caso de presunta corrupción o mala praxis, se tendrá que dejar las responsabilidades.


- ¿Por lo tanto, Fernández, a punto de ser procesado, tendrá que marcharse del Parlament?

- Lo razonable es que deje el escaño, como nos comprometimos. Lo bueno sería que recuperen la honorabilidad si les declaran inocentes. Son procesos traumáticos y largos.

Entrevista publicada al Mundo avui 6 d'octubre de 2014

Com sortim d’aquesta ?

Som a una veritable cruïlla. I tal com el Gat de Cheshire va respondre a Alícia quan al país de les meravelles aquesta li va preguntar quin camí havia de seguir entre els diversos que se li presentaven, tot depèn del lloc on desitgem arribar.

Des d’una opció catalanista i d’esquerres no ens serveix com a Alícia qualsevol camí mentre arribi a algun lloc. Volem un present i un futur dignes per a un col•lectiu de persones, la gran majoria de les quals avui tenen multitud de problemes o bé temen tenir-los en el futur. Desitgem una nació inclusiva, en la qual primin els interessos col•lectius amb igualtat d’oportunitats per a tothom. La commoció d’aquests dies ens ho fa més present. Ni l’interés per salvar-se políticament d’un president en actiu ni l’interès material d’un ex-president o, en definitiva, l’interès d’uns pocs pot prevaler sobre el de la majoria.

Des del marge esquerre tenim molta feina per davant. I ja no podem plantejar només preguntes sobre els mateixos problemes que sempre ens han preocupat més. Perquè es presenten amb noves característiques (educació, salut, atenció a la dependència o pensions) i perquè ara n’han aparegut de nous com l’atur massiu, l’habitatge, la precarització laboral i l'abús d'un sistema financer especulatiu que, avalat pels desgoverns europeus i nacionals, socialitza pèrdues i privatitza guanys. Resultat: deute públic insostenible pel rescat bancari, austericidi i desigualtat estructural. La crisi s'ha convertit en l'excusa d'una manera de governar.

Afegim al còctel la incomprensible relació de Catalunya amb la resta d’Espanya provocada pel Tribunal Constitucional i per un PP que des de l’oposició i des del Govern han agredit i limitat el nostre autogovern.

Al PSC, doncs, reflexionem i comencem ja des d’ara a formular un nou compromís amb la ciutadania que haurà d’acordar el conjunt d’afiliats i simpatitzants el congrés del proper any. No és cert que les classes populars a Catalunya prenen el relleu de les elits dominants. Qui té les regnes de les decisions avui no viuen entre nosaltres en la seva immensa majoria, el marge per a les classes populars i treballadores és més esquifit que fa tan sols una dècada i la seva explotació i marginació és més estesa i evident. El nostre és un catalanisme social que vol blindar drets personals i col•lectius quan n’hem perdut ja tants de la mà dels governs d’ Espanya, Catalunya i Europa i no ha de quedar cap dubte que la gent del PSC estem amb els moviments populars i amb els qui depenen del seu treball per tenir present i futur.
No hi ha més alternativa que canviar i decidir votant. No obtindrem diferents resultats amb les mateixes polítiques, actituds, hàbits, fins i tot amb els mateixos valors individualistes i consumistes que fins ara. Cal situar l’economia al servei de la gent, recuperar pels poders públics la gestió d’elements naturals com l’aigua i l’energia imprescindibles per la vida, avui convertides en mercaderia especulativa, aprofundir en els nous camins de l’economia col•laborativa o de noves pautes de consum.

A ningú no se li acut destrossar cada dia una mica de la casa on viu però ho estem fent amb la nostra que és el Planeta cada cop més devastat.

Noves actituds i responsabilitats dels dirigents polítics però també empresarials, dels mitjans de comunicació, sindicals, del coneixement i, en definitiva, de cada persona individualment. Perquè una nova transició com la que cal per reformar tot el sistema no la farà cap elit per poderosa que sigui.

Volem ser també agosarats en la forma de funcionar el PSC per ser realment una eina de participació dels ciutadans. Per això introduirem reformes profundes perquè el principal paper el tinguin les idees i els projectes, el pensament i l’acció d’una militància implicada en els moviments socials, culturals i sindicals, feministes i ecologistes. I si hi ha socialistes amb diferents sensibilitats nacionals, al PSC hi caben tots i totes els qui vulguin ser-hi perquè la nostra raó de ser no és la nació sinó procurar una vida digna per als homes i dones que la formen.

Per això procurarem que el 9 de novembre no signifiqui un punt sense retorn. Cal i volem una consulta que els Governs de Madrid i de Catalunya no han fet possible fins ara. El PSC té una proposta per avançar que és la federal. Respectem qualsevol altra de la mateixa manera que demanem es respecti la nostra. Davant els nacionalistes d’una i altra banda sempre cal recordar que no hi ha nació sense persones. Sigui quin sigui el futur de Catalunya, nosaltres continuarem la lluita per l’emancipació social, al costat de la gent, defensant la seva dignitat i els seus drets.

Juli Fernàndez, Núria Parlon, Alícia Romero i Xavier Sabaté, diputats del PSC al Parlament de Catalunya

Javi López i Esther Niubó perquè són com tu

1 - Perquè és una aposta "de" però sobretot "pels" joves i per les dones

2 - Perquè han demostrat aquesta campanya que no són de la pedrera ni de la reserva sinó unes esplèndides realitats i líders polítics i socials.

3 - Perquè han demostrat que el canvi que necessitem i volem no és per ells una qüestió conjuntural sinó una actitud permanent

4 - Perquè de la mateixa manera estan en actitud constant de corregir la situació injusta en què es troben milions de persones

5 - Perquè tenen idees i són capaços d’assumir les d’altres

6 - Perquè els catalans i les catalanes necessitem les polítiques que ells defensen de justícia, igualtat, a favor de les persones febles i d’un planeta que també ho és

7 - Perquè representen esperança i continuïtat de la llarga història de lluita contra la injustícia i pels mtrebalaldors i trebalaldores

8 - Perquè tenen clar que Europa és la nació de nacions diverses que sempre hem somniat els catalans i les catalanes progressistes

9 – Perquè Esther serà l’única dona catalana al Parlament que representarà els desitjos de la immensa majoria de dones i homes que no tolerem per més temps la discriminació per raó de gènere ni cap altra.

10 - Perquè Catalunya necessita federar-se amb Espanya i amb Europa exercint leglment el dret a decidir.

11 - Perquè són com tu.

Les crisis del món rural català

Martin Luther King, ara fa 50 anys, va dir que somiava en un món més just i amb igualtat d’oportunitats. També deia que volia que aquests anel.ls es fessin realitat, i així, deixar de somiar.

I seguint aquesta efemèride, aquesta setmana, he preguntat al Conseller Pelegrí al Parlament, com a responsable de desenvolupament Rural, sobre la fractura territorial i el preocupant augment de les desigualtats entre les àrees metropolitanes i les zones rurals, per poder deixar de somiar en la igualtat d’oportunitats entre els pobles i les grans capitals.

En primer lloc, caldria definir què entenem per zones rurals. Segons l’Eurostat o l’OCDE, els territoris amb una densitat de població inferior a 150 habitants per quilòmetre quadrat són rurals. A Catalunya, 24 comarques complirien aquesta condició i serien considerades rurals. Alguns països, a més, tenen en consideració les deficiències en infraestructures, les muntanyes o les dades socioeconòmiques per definir les àrees rurals.

A la crisi econòmica que afecta a tot el país, s’hi suma la manca de projecte pel món rural per part del Govern. Les dades socioeconòmiques de l’IDESCAT són preocupants, principalment, per les zones de Lleida, Pirineu i Terres de l’Ebre, i en menor mesura, per algunes comarques de Tarragona, Girona i Catalunya Central.

La despoblació, l’envelliment i l’empobriment és superior al món rural respecte a la mitjana de Catalunya. El Ministeri d’Agricultura reconeixia que un dels principals reptes de les zones rurals de l’Estat és el preocupant augment de l’envelliment de la població rural, amb una mitjana d’un 22% de persones grans.
Si bé els anys de bonança econòmica havien servit per millorar la convergència dels principals indicadors entre els territoris del país, aquest procés s’ha invertit bruscament, augmentant la fractura territorial.

Tampoc no voldria que aquest escrit sigui interpretat, únicament, com una crítica a la gestió del Conseller Pelegrí, sinó com una reivindicació als diferents departaments del Govern que tenen influència al territori. Per exemple, els Departaments d’Empresa i Ocupació, Territori i Sostenibilitat, Ensenyament o Presidència. També com una reivindicació a les competències i finançament de la Direcció General de Desenvolupament Rural de la Generalitat de Catalunya, com un dels pilars de la cohesió territorial.

Algunes de les propostes que vàrem presentar durant el debat varen ser les següents: La mediació del Govern per evitar els tancaments, o reorientació industrial, de grans empreses al territori (Alier, Copirineu, Tradema, Neoelectra, sector del moble a l’Ebre, Torres Papel, etc). També volem una aposta per potenciar els parcs naturals i el patrimoni històric. O un pla de xoc per evitar el descens dels últims anys del Turisme Rural (amb un descens del 15% al 2013), amb la promoció de la marca Pirineus. Al mateix temps, caldria apostar més clarament per la gestió forestal i la biomassa. O el nostre recolzament a la innovació de l’IRTA, en aquest cas, coincidint amb el Govern.

Un altre aspecte clau pel desenvolupament del Pirineu seria l’actualització de la Llei d’Alta Muntanya i la convocatòria del Plans Comarcals per part de la Conselleria de Territori, aturats des del 2012.
Respecte el món agrari, vàrem tornar a reivindicar els pagaments pendents a agricultors, ramaders, cooperatives i entitats agràries d’anys anteriors. O recuperar les inversions urgents en camins i regadius.

Per últim, cal recordar que el principal sector d’ocupació a les zones rurals és el públic. Per tant, també vàrem reivindicar que el Govern aturi el tancament i recentralització de serveis públics cap a les capitals, ja que els seus efectes tenen un doble impacte; en l’ocupació i en la proximitat del servei.

En definitiva, demanem un major compromís del Govern Català amb el desenvolupament rural per garantir que el 75% del territori de Catalunya, que és rural, pugui progressar i no es quedi enrere.

Òscar Ordeig
Diputat

1º de mayo 2014, hoy más que nunca

En España, en Europa, en el Mundo…
 
Por Manuel Zaguirre, ex-Secretario general de la USO
 
 
Permitidme, antes que nada, afirmar con rotundidad el significado profundo del 1º de Mayo para las Clases Trabajadoras, para el Movimiento Sindical y para todas las fuerzas y sectores progresistas de la sociedad:
 
El 1º de Mayo ratificamos año tras año nuestra convicción de que el Trabajo Humano es el motor de la Historia, la fuente de creación de riqueza y progreso por excelencia, y afirmamos la centralidad y la supremacía del Trabajo sobre el capital y la tecnología, que son instrumentos, importantes, pero instrumentos.
 
Desde este enfoque ideológico analizamos la llamada “crisis”, que ha sido más bien una estafa de especulación inmobiliaria, financiera y de codicia delictiva sin límites… y enfrentamos la salida y superación de la misma:
 
Han aprovechando la crisis que ellos mismos provocaron, han aprovechando el terror social que ha provocado el desempleo masivo, que en España se enquista en los 6.000.000 de personas,
 
• Para destruir los fundamentos mismos del Derecho Laboral y del Trabajo, que supone más de un siglo de luchas y avances, imponiendo sucesivas “reformas laborales” que han provocado otras tantas huelgas generales y un rechazo generalizado.
 
• Para generalizar la precariedad y la explotación laboral, en especial de nuestros jóvenes, mujeres e inmigrantes.
 
• Para reducir los salarios y pensiones sin límite.
 
• Para recortar brutalmente nuestros servicios públicos en materia de educación, sanidad, protección a la infancia y a la familia, atención a la dependencia y a la vejez.
 
• Para abandonar a su suerte la investigación y el desarrollo científico y el mantenimiento y renovación de nuestras infraestructuras.
 
Con la excusa de la “crisis”, se ha rescatado con recursos públicos a bancos y banqueros, DELINCUENTES CONFESOS MUCHOS DE ELLOS, directamente culpables de la misma… Al tiempo que se niega el crédito a las familias, a las PYMES, a los autónomos, a la economía social y cooperativa… los pilares de nuestro sistema economíco.
 
Las políticas de austeridad salvaje para la reducción brutal del déficit que impone la Señora Merkel en beneficio de los bancos alemanes, es una causa importante del desastre social y nacional que estamos padeciendo en España y en una buena parte de Europa.
 
Pero la causa central de este desastre es el servilismo y la falta de coraje nacional y democrático del gobierno de Rajoy –y en no poca medida del último de Zapatero- que actúa como correa de transmisión de la Señora Merkel en el proceso de demolición de nuestros fundamentos laborales, económicos, industriales, financieros… de nuestra Democracia y de nuestro Estado Social y Democrático de Derecho.
 
Por efecto de tanta agresión, tanta renuncia, tanta cobardía… España ostenta hoy el triste récord de ser el país que sufre el más duro y rápido proceso de empobrecimiento de las clases trabajadoras y los sectores populares, y con el más alto nivel de injusticia y desigualdad social de toda la Unión Europea.
 
Este desastre fomenta y se alimenta, a la vez, de niveles pestilentes e insoportables de corrupción en todos los estamentos, empezando por la Jefatura del Estado, que provoca una crisis institucional, de credibilidad y de ínfima calidad de nuestra Democracia sin precedentes.
 
Para mayor escarnio, desde hace algún tiempo, en un ejercicio electoralista grosero, a cuenta de algunos datos macroeconómicos que solo favorecen a grandes fortunas y grandes empresas… nos quieren estafar de nuevo con el cuento de que se acabó la “crisis”, que empezó la recuperación económica y que los millones de víctimas inocentes de la crisis provocada por ellos… son cosas del pasado a olvidar…
 
En un ejercicio de cinismo insultante llaman incluso al “diálogo social”, a mirar al futuro como si aquí no hubiera pasado nada.
 
Y ésta es la cuestión y la encrucijada clave para el movimiento sindical, y debe abordarla con una gran lucidez si quiere mantener o recuperar niveles básicos de credibilidad:
 
Salir de la crisis no puede ser abandonar a su suerte al 30 ó 35% largo de nuestros compatriotas que sufren los peores efectos sociales y humanos de la misma.
 
Salir de la crisis, por el contrario, nos exige un esfuerzo máximo de solidaridad con los compañeros y compañeras más injustamente golpeadas, de unidad programática y de acción, de movilización y, por supuesto, de diálogo social transparente al servicio de la mayoría social y no de la tesorería de los aparatos:
 
• Para rescatar a millones de personas del paro, de la precariedad, de la explotación… con especial prioridad para las mujeres discriminadas, los inmigrantes, los parados de larga duración y, sobre todo, los jóvenes desahuciados de la vida y del futuro.
 
• Para construir un nuevo modelo de economía industrial y productiva, con peso real del sector público y la economía social y solidaria, que fomente el empleo de calidad y el trabajo digno para todos, que erradique la especulación y el delito financiero y empresarial.
 
• Para derogar las “reformas laborales” que han destruido el valor y los derechos del Trabajo y la negociación colectiva, y establecer un marco de relaciones laborales justo y equilibrado.

 
• Para recuperar y mejorar el poder adquisitivo de salarios y pensiones, relanzando así el consumo interno de las mayorías sociales, verdadero motor de la recuperación económica.
 
• Para restablecer la calidad y los derechos de trabajadores y usuarios, castigados brutalmente por los recortes en la sanidad, la dependencia, la educación a todos los niveles, la investigación y el desarrollo científico, las infraestructuras.
 
• Para repatriar a los centenares de miles de profesionales, jóvenes muchos de ellos, con excelente formación, que han sido condenados a la emigración forzosa.
 
• Para reconstruir nuestro Estado Social y Democrático de Derecho y ganar la calidad y credibilidad de nuestra Democracia, y erradicar la corrupción y el delito como prácticas habituales en la vida socio-política, económica y financiera.
 
Esta salida de la crisis, la única válida, solo será posible con una política fiscal justa y progresiva y una lucha sin cuartel contra el fraude y la evasión fiscal de los más ricos y beneficiados por la crisis, que supone más del 20% del PIB español.
 
Así, sobraría dinero para financiar una salida de la crisis justa, solidaria y progresiva.
 
Por supuesto, acabar con la política de austeridad europea que impone la Señora Merkel –por cierto, al frente de un gobierno alemán de coalición con los socialdemócratas- y promover una política de inversión para el crecimiento y la creación de empleo, como exige la Confederación Europea de Sindicatos-CES, sería fundamental para apoyar una salida justa a la crisis impuesta en España y en los demás países de la Unión Europea sometidos a la misma.
 
Por eso, en las Elecciones al Parlamento Europeo del próximo 25 de Mayo, hemos de ir a votar y votar exclusivamente opciones progresistas que luchen por una Unión Europea social y solidaria, realmente democrática y al servicio de las mayorías sociales más desfavorecidas.
 
Por último, el carácter Solidario e Internacionalista del 1º de Mayo nos exige reafirmar el compromiso con cuantos luchan, en cualquier latitud, por la Paz y el Trabajo y para liberarse de la pobreza, la explotación, el subdesarrollo impuesto, la opresión política o la falta de libertades sindicales.

El dret a la dignitat

Avui, que tant parlem del dret a decidir –tot i que no es tracta de contraposar res–, alguns també opinem que cal tornar a posar en el primer pla del debat polític el dret a la dignitat de les persones; precisament, per exercir els drets de ciutadania des d’una convicció de republicanisme de fons. La dignitat té a veure amb una distribució equilibrada dels recursos. La crisi ha fet aflorar molts problemes estructurals de les economies, però també debats històrics sobre models sobre com afrontar l’organització de la nostra societat.

Treballar per fer una societat amb més igualtats, és treballar per fer-la més justa i eficient. És la fita de sempre, que per a molts passa per disminuir les diferències entre les persones, el dilema entre les polítiques conservadores i els objectius dels moviments socialdemòcrates i d’esquerres, els defensors de l’individualisme com a sortida davant dels que afirmem que calen instruments públics sòlids i poderosos.

Alguns opinaran, de fet ens ho trobem entre articulistes a molts mitjans de comunicació –també als públics–, que aquest és un debat antic i superat. Des de la meva perspectiva, res més lluny de la realitat, el miratge dels creixements especulatius dels darrers anys ens ha portat a una crua realitat a escala mundial, però també a Espanya i a Catalunya. Un augment imparable de les desigualtats econòmiques i socials, ho afirmen les dades, les anàlisis i la realitat diària. L’escletxa entre les persones riques i pobres creix.

Una minoria benestant a la qual res sembla afectar, de fet tot al contrari, han acumulat més riquesa tot i la crisi econòmica, i unes classes treballadores i mitjanes cada cop més empobrides com a conseqüència de l’atur, de la por de perdre la feina i d’una devaluació de les rendes de treball (salaris) que han caigut a nivells de fa 10 anys i dels serveis públics essencials sanitat, educació, pensions i serveis socials que no fan més que accentuar la fractura social.

Un 21,9% de la població de Catalunya es troba avui situada en els llindars de la pobresa o la pobresa en termes reals. En aquest sentit cada any que passa estem més lluny d’Europa, de fet, fins l’any 2009 els nostres nivells de desigualtat eren inferiors als de la resta de l’Estat i als del conjunt d’Europa. És a partir de 2011 segons l’índex de Gini que s’observa un creixement de la desigualtat en la distribució de la renda a un ritme més gran a Catalunya que a la resta de l’Estat español i del conjunt d’Europa Les conseqüències de futur des del punt de vista social, institucional i econòmic són preocupants si no posem tots els focus d’atenció, de preocupació i de debat sobre els models de creixement econòmic, de redistribució i de manteniment dels serveis públics. El desencant polític i social, el creixement dels populismes i de la xenofòbia i de moviments nacionalistes excloents són una part dels problemes que tenim avui al davant però que no resolen la qüestió de fons, és a dir, les desigualtats.

La seguretat i l’estabilitat de les societats també tenen a veure amb la inclusió i la cohesió social. I avui estem assistint amb l’excusa de la crisi i de l’austeritat a una deconstrucció per part dels governs de dretes a Europa, a Espanya i a Catalunya –al nostre país amb la complicitat inexplicable d’ERC–, dels serveis públics i de les polítiques socials,i a una transferència de recursos econòmics al sector privat –l’exemple més clar el trobem en l’àmbit sanitari a Catalunya. A un canvi de model de relacions laborals i de pensions que a Espanya PP i CiU han donat rang de naturalesa.

Tot és evitable. Els objectius de la socialdemocràcia continuen situats en el treball digne, en la intervenció des de la política en l’economia per modificar les injustícies i els desequilibris de l’economia de mercat, per posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés. L’accés al treball, a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat, la seguretat, als serveis socials, l’aigua o l’energia són indestriables del pensament de moltíssima gent compromesa socialment i políticament.

En posar en valor els serveis públics, la reforma i el manteniment de l’estat del benestar com a eina eficaç pel dret a la dignitat i les oportunitats a què tenim dret totes les persones rau també el nostre compromís polític.

Jordi Terrades, diputat del PSC

Quin embolic, sr. Mas

Sr. Mas, vostè ha anat de mal en pitjor i de pas ens hi ha fet anar a tot el país. Al debat de política general de 2012 vaig tenir l’honor de debatre amb vostè en nom del Grup del PSC al Parlament. Llavors vàrem confrontar els dos models de catalanisme que a mi m’interessa posar en clar sempre i que vostè sempre vol amagar: el seu, que només parla de la pàtria i el d’esquerres que parlem de les persones que l’habiten. Fins i tot li vaig fer notar quantes vegades en el seu llarg discurs havia esmentat els ciutadans i el país. Era escandalosa la diferència. Catalunya, més de cent, cata¬lans, dues. Per cert, la paraula dones, zero.

Mentrestant, de llavors ençà, Catalunya s’ha anat fragmentant de forma pregona. I no només per la qüestió de les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya sinó perquè Catalunya s’ha anat escindint en dues parts, en un país de dues velo¬citats: una cada cop amb menys gent pot aanr tirant; l’altra, cada cop més majoritària, té poques o cap possibilitat d’exercir la sobirania. Llavors, com diu el meu alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, de quina sobirania hem de parlar, President ? La de la pàtria o la de les persones ? I a continuació afegim que primer és la dels homes i dones que viuen a la pàtria i a continuació o, si vostè vol, paral.lelament, la de la nació. Però no la segona sense la primera.

Per això el nostre catalanisme porta afegit un adjectiu i aquest és la paraula “social”. I en un món d’interdependències, volem organitzar-ho tot a partir d’aquesta prioritat i només així farem gran Catalunya perquè podrem dir-ho que ho és si els seus homes i dones tenen una vida digna i amb possibilitats de destacar al món.
Però vet aquí que vostè, en una conjuntura de crisi tan difícil com l’actual, s’ha entestat en posar-ho més difícil. L’episodi lamentable d’aquesta setmana en què al Congrés dels Diputats en què els catalans no hem comptat amb la presència de vostè que és la màxima representació del país, és una anella més de la cadena del desprestigi que vostè representa de Catalunya. Recordo els ses predecessors i em sap molt de greu dir-li que no hi ha color: bon estil, prestigi, dignitat, valor, feina ben feta, tenacitat, altura de mires. Què pot aportar vostè ja en el tercer any de la seva presidència ?

Mentre escric aquestes línies escolto un dels seus representants dient que si el Govern espanyol té una proposta estan vostès disposats a escoltar-la i modificar la pregunta que van anunciar unilateralment i sense buscar el consens al menys amb totes les forces polítiques catalanistes. I miri que durant segles s’ha dit que la unitat dels catalans és la nostra arma més valuosa. Doncs si és cert que estan disposats a modificar la pregunta de la consulta, perquè no mira de fer una pregunta legal que no pugui ser impugnada com li han recomanat ja altres col.legues meus com els alcaldes de Palafrugell Juli Fernàndez o el de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros, prestigiosos comentaristes com Xavier Vidal Folch o fins i tot membres de la seva coalició ?

Sr. Mas, volem votar però cada acció seva dificulta més la possibilitat de fer-ho; els qui creiem que Catalunya és subjecte polític encara que no ho reconegui la Constitució, volem que el poble de Catalunya es pugui pronunciar i li demanem que faci els possibles per fer-ho possible, no els impossibles per impedir-ho.

I volem que el poble de Catalunya consideri el Federalisme perquè entre quedar-nos com ara i la seva opció que respectem però que no compartim per infinitament més difícil i pels costos que comportaria, estem segurs que milions de catalans i catalanes també la prefereixen. Pere Navarro ha aconseguit que a l'altra banda del Sènia ja hi hagi molta gent que ho consideri i ho impulsi. Menystindrà aquesta oportunitat ? O no en vol sentir ni parlar com em temo ?

I perquè es pot aconseguir per la via de la exigència ferma però finalment, del pacte. Joan Reventós deia que el pacte és la forma primordial de fer política, el mètode per promoure un projecte col•lectiu ben articulat i la via per resoldre els conflictes en els proces¬sos de transformació social.

I en aquesta hora en què una de les nostre principals ONG,s com la Creu Roja qualifica la situació del nostre país com de «desafiament humanitari», com als països amb conflictes greus. Catalunya es fractura socialment, cada cop més; amb una elit que no té proble¬mes i amb unes classes mitjanes i treballadores que ho van tenint pitjor.

Per una Catalunya social, President, reflexioni. Hem demostrat sobradament els socialistes que sabem posar per damunt dels nostres interessos els de la nostra gent que són els de Catalunya: el retorn del President Tarradellas, la restauració de la Generalitat, l’aprovació dels dos estatuts o altres acords de les darrers setmanes – turisme o indústria - que un partit tan menystingut pel govern com ara ho està essent el PSC difícilment s’hi prestaria. Li demanem a vostè, en lloc d’embolicar cada cop més la situació, altura de mires i sentit de país.


Xavier Sabaté

Per la sobirania dels catalans i les catalanes

En un món on cada cop més són sobirans ( amb capacitat de decidir ) només uns pocs, la gran majoria de ciutadans i de forma creixent els darrers anys tenen limitades la seva capacitat de decisió. En milions de casos fins i tot és nul.la.
Fins i tot els estats tradicionals ja no disposen de sobirania. Així, al continent europeu ni tan sols poden aprovar els seus pressupostos si no són validats prèviament per les instàncies comunitàries, els seus bancs tenen limitada la seva capacitat d’acció i les lleis que regulen sectors productius, trànsit de persones, o la contaminació o els medicaments són ja qüestions que no poden regular els estats perquè es fa en el si de la Unió.

Però les dependències que més ens preocupen als qui professem idees d’esquerres són les personals, les que pateixen els homes i dones, veïns i veïnes. Aquestes dependències augmenten fins i tot amb aquells governs que es diuen partidaris de la suposada independència a casa nostra. I vist el panorama tràgic per a milers de catalans i catalanes que han caigut en les pitjors dependències possibles, diré que la meva primera prioritat és la lluita per la sobirania d’aquests compatriotes que viuen a la nació catalana.

Per la seva sobirania que és la seva dignitat cal que lluitem contra les dependències de l’atur, de la falta d’habitatge, de l’accés a aigua i energia, contra les dependències que suposa la impossibilitat d’accedir a l’educació de qualitat, als serveis de salut quan es necessiten, als serveis socials de petits i grans o als de la cultura. Són serveis per a satisfer drets que els darrers anys s’han vist disminuïts o, en milers i milers de casos, simplement eliminats. I contra els monopolis i les grans corporacions que impedeixen que puguem decidir per nosaltres mateixos el sistema productiu i fins i tot serveis públics que les darreres dècades s’han convertit en grnas negocis i menys en serveis per a tots els ciutadans. Com a catalans no podem ignorar-ho o, simplement, posposar-ho amb l’excusa que alguns han trobat parlant de la relació de Catalunya amb la resta de pobles d’Espanya.

I sí, també hem de parlar-ne perquè entenem i compartim l'emprenyament de milions de catalans després del que ha passat amb l'Estatut del 2006. Era el nostre pacte de Catalunya amb la resta d’Espanya que va ser violat i anul.lat per uns pocs membres del Tribunal Constitucional. Des de llavors va passar a ser una relació que molts sentim imposada i que s’ha agreujat amb les agressions del Govern del PP a la llengua catalana i al nostre autogonern.

Volem, doncs, ja una nova Catalunya en una nova Espanya i en una nova UE, amb relacions de lleialtat i no imposades, amb revisió de fiscalitat , ple respecte a la llengua i cultura catalanes perquè Espanya és plurilingüe i també per les seves competències que ara el PP retalla gairebé cada Consell de ministres.

I això s’haurà de votar. El poble de Catalunya haurà de poder expressar-se i ho farà es posin com es posin. El dret a decidir existeix es vulgui o no. Diguin-li dret a expressar la voluntat d’una ciutadania que ha demostrat en nombroses ocasions que és una nació perquè vol ser-ho.

El 8 d’abril passarà a la història com un fracàs d’Artur Mas com a màxim responsable d’una via que estava condemnada d’antuvi. És possible que sigui un èxit del seu soci que ha obtingut el que buscava: una resposta negativa que el servís com a excusa per legitimar una declaració unilateral. Però en el camí per una nova Catalunya els catalanistes hauríem de cercar els punts d’unió més que no pas els de discrepància. I menys encara les desqualificacions . Perquè la força dels catalans sempre ha estat la unitat en la diversitat i la divisió la seva feblesa. En el món en què vivim som tan fràgils en tots els sentits que no ens hauríem de perdonar la segregació i la dispersió d’esforços.
Reconeixent sobiranies compartides, els socialistes propugnem la solució federal que entenem pot beneficiar més els catalans i les catalanes, la que ja han assajat amb èxit països federals com Estats Units o la República Federal
Alemanya o tants altres.

Vull parlar de les nostres relacions amb la resta de pobles d’Espanya i exigeixo un nou marc. Però també vull un futur diferent per a Catalunya i els catalans i les catalanes en què tots els meus veïns i veïnes puguin dir que poden decidir amb sobirania cultural, energètica, educativa, sanitària o de protecció social. És a dir, que Catalunya funcioni econòmicament i socialment i això no ho sento gaire.

Volem una consulta amb una pregunta que permeti que totes les opcions es puguin expressar i que sigui legal perquè pugui ser reconegut el seu resultat. Això és possible i si Artur Mas ha reconegut que ha de fer marxa enrere i no podrà transitar per la via de la la transferència de l’article 150.2 de la Constitució , cal que també rectifiqui la pregunta, utilitzi la llei adequada que s’hauria d’aprovar de forma immediata - i CiU sabrà per què no ho impulsa – i tot es dugui a terme amb la legalitat per davant. Allí ens trobarà a la immensa majoria de catalans.

Josep Fèlix Ballesteros

Procés ? quin procés ?

Jordi Mas i Herrero
@jordi_mas

L’ambigüitat sempre ha estat present en la praxis política catalana. L’ambigüitat ha permès durant 30 anys fer compatibles projectes diversos dins del catalanisme polític i integrar també una realitat social i demogràfica amb riscos evidents de fractura. Partint d’un estat anacrònic i dictatorial, les successives etapes eren més o menys compartides per totes les forces polítiques, amb un consens absolut pel que fa a la política lingüística, i més marge de discrepància en el procés d’ampliació de l’autogovern.

Però el catalanisme es troba ara en un punt crític, en una bifurcació. El detonant, com sabem, és que des del segon mandat Aznar queda clar que l’arquitectura institucional espanyola permet que hi hagi retrocessos en la configuració policèntrica de l’Estat si qui governa a Madrid així ho vol.

La reforma de l’Estatut va ser un primer intent per corregir aquest fet, i pretenia blindar (i ampliar) les competències, blindar la política lingüística, transformar el sistema judicial i millorar el finançament. En aquesta iniciativa ja va haver divisions en el catalanisme, amb posicionament tàctics lamentables que van contribuir al desastre. Però l’intent estava viciat d’origen, perquè era una iniciativa des d’una part per reformar el tot i aquest, així, va quedar clar que no es deixa transformar.

El fracàs va ser a més penosament tortuós i administrat per fascicles durant anys a una població atònita. Una població que anava veient com, a l’hora, es produïa la crisi multi orgànica de l’Estat i s’avançava en l’acord pel referèndum escocès. Tot plegat ha permès als sectors independentistes del catalanisme disposar d’una finestra d’oportunitat excepcional per incloure a l’agenda política la celebració d’un referèndum d’independència. La cabalística ha fet la resta, i el tricentenari de 1714 ha servit per fixar un termini temporal que ha contribuït a dotar de factibilitat comunicativa a la proposta.

La forta mobilització popular al voltant d’aquesta iniciativa, una de les poques que prometen un futur millor en un present certament catastròfic, ha sotragat els partits polítics catalanistes. I aquests han optat per mutar el seu discurs per adaptar-se a la nova realitat. Mutacions que semblarien estar configurant un aparent consens fictici, que s’amaga darrere paraules compartides, però a les quals cadascú dóna significats diferents. Paraules com “procés” i “dret a decidir”, que oculten diferències de fons que ja han emergit, i que suposen la constatació definitiva de que els diferents catalanismes no poden seguir compartint l’agenda per més temps.

Per defensar això, analitzarem en què es concreta el “dret a decidir”, i sobre quin “procés” es parla als programes electorals per a les catalanes del 2012, d’ERC, CiU, ICV-EUiA i el PSC.

ERC al seu programa diu que “entén que el procés que s’ha encetat i que ha de permetre la independència de Catalunya és l’inici del camí cap a la independència i la reunificació nacional i federal dels territoris que configuren els Països Catalans”, que “el poble català és qui s’ha de consultar a l’hora de decidir la relació política que vol establir amb la resta de pobles i estats del món” i per tant que “Ens posarem a treballar immediatament perquè, en la propera legislatura, se celebri un referèndum per tal que Catalunya esdevingui, al més aviat possible, un nou Estat independent d’Europa”. Finalment, remata dient “En el cas que l'exercici del dret a decidir fos impedit o bandejat, el Parlament de Catalunya, legalment constituït, bo i apel•lant al principi democràtic internacional, declararia unilateralment la independència”. Per ERC doncs, “procés” és “procés cap a la independència”, el “dret a decidir” seria l’equivalent a un suposat dret a l’independència i considera que aquest es pot exercir per la via d’un referèndum o, si no és possible, per la via d’una declaració unilateral.

CiU en el seu programa s’afanya a abraçar a corre cuita la causa. Ara bé, quina causa? Com se sap, en cap cas parla de procés cap a la independència, sinó de procés “democràtic” i, en tot cas, que “És per això que, sense cap més eina que la democràcia, defensem el dret a decidir sense més límit que el que marqui en cada moment el poble de Catalunya”. Per tant CiU no predetermina que el resultat hagi de ser la independència, tot i que tampoc no la descarta. Senzillament, no en parla. Com a molt afirma que “és l’hora que Catalunya iniciï el rumb cap a l’estat propi”. És evident el joc de paraules que permetria vàries interpretacions.

La confusió s’incrementa més endavant: “Volem tenir un estat propi en el marc d’Europa, (...) que alhora, com és natural, seguirà tenint uns forts vincles amb Espanya”. En tot cas, “el proper Govern de la Generalitat impulsarà una consulta la propera legislatura per tal que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col•lectiu”. Ara, això sí, “La nostra transició nacional cap a un estat propi passa necessàriament per continuar formant part d’Europa”, i aquí emergeixen dubtes: “Certament a Europa mai no s’ha produït un procés com el que iniciarà Catalunya, però que una circumstància com aquesta no estigui prevista en els tractats europeus no significa que no es puguin interpretar aquestes normes de manera flexible...” Ai, ai. Per tant, potser sí que és un procés d’independència? Bé, podríem dir que per afegir confusió a la confusió, CiU barreja “procés” i “dret a decidir”: vindria a ser un procés pel dret a decidir una millora en l’autogovern que ara es qualifica d’”Estat propi” i que es concreta en una consulta aquest mandat. En fi.

Una nova versió del significat de les paraules ens el dóna el programa d’ICV-EUiA. Ens diuen “Estem davant un nou procés constituent, d’una nova etapa”. El procés és doncs un procés constituent on, en un prodigi de relativisme, no es tanca la porta a cap opció “tancar la porta definitivament a la via federal o confederal, com es fa des de determinats sectors independentistes, és un error”. És clar que no ens ha de sorprendre, tenint en compte que afirmen que a “ICV-EUiA hem reivindicat des de fa temps la construcció d’un Estat propi, que pot establir, a partir de la pròpia sobirania, una relació de caràcter federal, confederal o ser present directament en l’àmbit europeu”... Notis que torna a aparéixer en aquest programa l’expressió “estat propi”, que no vol dir estat independent, tot i que pot ser-ho, i que és un concepte imprescindible per aprofundir en l’exercici del confusionisme...

ICV-EUiA concreta el “dret a decidir” en la celebració d’un referèndum o consulta, que “és una via per obrir nous escenaris de pacte o per constatar que no existeixen”. Segons ells, “exigir primer la reforma constitucional és una manera de negar-se a celebrar el referèndum. La reforma constitucional, si és el cas, podria ser el resultat final de tot el procés, però no pot ser la condició per iniciar-lo”. Així doncs, estaríem davant d’un procés constituent sense objectiu predeterminat més enllà del canvi de l’status quo, on totes les opcions són tan possibles com defensables, i a on el dret a decidir és una consulta prèvia a Catalunya, que ha de desembocar en la negociació amb Espanya.

Finalment, el programa del Partit dels Socialistes ens diu que “volem reformar la Constitució i transformar les estructures de l’actual Estat de les Autonomies en un Estat Federal”, i ens avança que “el Federalisme ens permet alhora realitzar l’aprofundiment i regeneració democràtics que amplis sectors socials reclamen i que Espanya i Catalunya necessiten. Parlem d’un gran acord on es tornin a definir les bases de quina és l’Espanya que volem en el segle XXI.” Així doncs, el “procés”, paraula que no s’utilitza en el programa electoral quan es parla de la qüestió nacional, és un procés de transformació i modernització d’Espanya, en el qual la qüestió territorial és una de les més importants, però n’hi ha d’altres.

Per conèixer què s’entén per “dret a decidir” al programa socialista, cal llegir aquests tres paràgrafs que van junts, i seguits, al citat document:

“Proclamem la necessitat d’impulsar la reforma de la Constitució per tal d’assolir un Estat federal que garanteixi el màxim autogovern per a Catalunya, ens asseguri un tracte fiscal just i reconegui la nostra identitat i cultura nacionals en el marc de l’Estat Espanyol i la Unió Europea, conscients que un sistema de sobiranies compartides és la millor forma de gestionar les interdependències existents en l’economia globalitzada.

Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat “

El dret a decidir es concretaria, en conseqüència, en un referèndum per aprovar, o no, un projecte de reforma constitucional en sentit federal, reformes que el PSC es compromet a impulsar.

Així doncs, podem observar que es clarifiquen les tres visions del catalanisme polític:

- El catalanisme independentista, d’ERC, que entén “el procés” com el procés d’independència, i que considera el “dret a decidir” de Catalunya com el teòric dret per decidir marxar unilateralment d’Espanya, sigui via referèndum o via declaració unilateral al Parlament.

- El catalanisme diguem-ne confusionista, de CiU i ICV-EUiA, que podem arribar a pensar que a la pràctica és confederal però que no descarta la independència. El “procés” no seria necessariament un procés d’independència, sinó un procés de canvi de l’estatus actual de Catalunya, en el qual el “dret a decidir” seria el dret a un referèndum o consulta previ. En certa manera proposa tornar a caminar per la via de l’Estatut, encara que no ho sembli: des de la part, reformar el tot. Aquest cop, l’instrument seria la consulta prèvia, que ha de desembocar en una negociació bilateral que ha d’acabar transformant Espanya en un estat compost per mínim un “estat propi”, Catalunya, al qual s’ha de permetre que, si li convé, acabi independitzant-se, mantenint-se dins l’UE.

- El catalanisme federalista, del PSC, que entén que el “procés” és un procés de canvi de l’status quo via transformació i modernització de l’estat espanyol, procés sobre el que compta amb el recolzament del PSOE des de la declaració de Granada. Canviar el tot per encaixar les aspiracions culturals i d’autogovern de les parts, però també per blindar drets socials o canviar les institucions caduques. I el “dret a decidir” és l’imprescindible referèndum posterior, que ha de validar la proposta de reforma constitucional. Referèndum que es faria a Catalunya però que, encara que no es digui, també s’hauria de fer a la resta de l’Estat.

Per tot això, el pacte recent entre alguns sectors del catalanisme, sobre la pregunta i la data ha acabat sent una quimera, aquells animals mitològics compostos de parts d’animals reals, i una quimera ben complicada, confusa i unilateral. I per això el socialisme no li ha pogut donar suport.

El temps ens dirà quina de les tres opcions del catalanisme acaba sent més útil i fructífera per al futur del país.

Una reforma fiscal més justa

Divendres 14 de març la comissió d’experts, a qui el Govern de l’Estat va encarregar un informe sobre la necessitat d’una reforma fiscal a Espanya, va presentar el seu treball final amb més de 270 propostes concretes. Cal recordar que la darrera gran reforma fiscal que es va fer a l’Estat va ser l’any 1977, ja han passat quasi 40 anys.


Probablement, el fet que es plantegi aquesta reforma avui és, sense dubte, degut a la greu crisis que vivim i que estan patint, entre d’altres, les finances públiques. Les dificultats d’assolir l’estabilitat pressupostària necessària per aconseguir una economia sòlida i un enfortiment de l’estat del benestar són enormes. El deute, la baixada d’ingressos i l’augment en despesa social, fan que el control del dèficit sigui difícil d’assolir.

Els Governs de dretes de l’Estat i la Generalitat han basat la seva lluita contra el dèficit en la reducció de la despesa amb retallades indiscriminades als serveis bàsics de l’estat del benestar: salut, educació i serveis socials. Aquesta ha estat la seva recepta per equilibrar les finances públiques. Però lluny d’aconseguir-ho (avui comptem amb més atur i més pobresa que fa 2 anys) en el cas de la Generalitat, a més de retallar la despesa, s’ha augmentat el deute (el 40% del deute actual s’ha generat en els darrers 2 anys) i no s’ha volgut augmentar els ingressos. Ben al contrari, es va eliminar l’impost de successions i ara l’incorporen de manera tèbia.


Per equilibrar les finances públiques calen dues respostes: Una, en la línia de la despesa i, en aquest sentit, apostem per desenvolupar profundes reformes en l’administració per disposar de serveis més eficients. I l’altra, la dels ingressos, és on creiem que hi ha grans oportunitats per avançar ja que comptem amb un sistema impositiu feble, injust que necessita reformes fiscals estructurals de gran calat. Aquí és on creiem que, des d’un punt de vista d’esquerres, cal dedicar els esforços per tal de sortir millor de la crisis.

Estem convençuts que qui està pagant la crisis de manera més accentuada són les classes mitjanes i baixes, és a dir, que l’esforç que s’està fent afecta molt menys les classes benestants. I això és així, en part, degut al nostre sistema fiscal tremendament injust. Aquests són alguns dels motius pels què cal treballar la línia dels ingressos:


a). Pressió fiscal baixa: Espanya es situa a la zona baixa dels països de la UE-27 pel què fa a nivells de pressió fiscal (32’4% front al 40’1% mitjana UE). Cal revisar aquest aspecte, no per pujar impostos linealment, sinó per millorar la recaptació global fent que qui més té pagui més, i que qui no paga ho faci.

b) Fiscalitat desigual: Actualment el 90% de la pressió fiscal recau sobre les classes mitjanes i baixes, i el 10% restant recau en el capital, la riquesa i les societats. Comptem amb una pressió fiscal desigual, tremendament injusta.

És clar que, en aquest sentit, cal un reforma en profunditat però no per pujar impostos als treballadors i treballadores, com dèiem, sinó perquè qui més té pagui més i perquè qui no paga ho faci. Ens referim als grans patrimonis i les grans companyies que, fins avui, són els que tenen capacitat per evadir les seves obligacions tributàries a través de l’enginyeria fiscal (economia d’opció).

Cal un increment de tributació a les rendes de capital, a les transaccions financeres, a les plusvàlues especulatives. I, sobretot, apostar clarament per millorar la tributació directa, per fer-la més justa i progressiva; i no incrementar la indirecta, ja que en impostos com l’IVA, el seu augment castiga clarament el consum i les classes més populars. Amb un país com Espanya on el 70% del què produïm està destinat al consum intern, “matar” el consum només portarà més atur.

c). Evasió i frau fiscal: La recaptació fiscal mitjana de la UE és del 46% mentre que la d’Espanya és de 36%. Segons els tècnics d’hisenda de l’associació GESTHA la quantitat de frau existent a l’estat és de 80.000M€. L’informe de la Comissió Europea “Improving tax governance in EU Membre States: Criteria for successful policies” explica que l’administració tributària espanyola és una de les que menys dotació de recursos humans té a la UE, i una de les que compta amb un major nombre d’economia submergida (a l’entorn del 20%).

En aquest àmbit hi ha un gran camí a recórrer però cal, indubtablement, augmentar els recursos amb els que compta l’Agència tributària per poder desenvolupar bé la seva feina i, sobretot, mantenir-la com un organisme independent sense intromissions de cap tipus.

d). Deduccions fiscals: cal una revisió a fons de les deduccions fiscals que s’estableixen en els impostos, sobretot aquelles referides al capital. A Catalunya, per exemple, 4.384’6M€ són beneficis fiscals que depenen directament de la Generalitat.

Davant d’aquesta situació, només podem plantejar una reforma fiscal més justa, que comporti que pagui més qui més té, més estable i eficient en la gestió dels impostos, i suficient per poder assolir uns nivells d’ingressos que permetin mantenir els serveis públics de qualitat i l’estabilitat de l’economia.


Sembla que la reforma que ha presentat el grup d’experts al Govern de Rajoy no va en aquesta línia. Està clar que hi ha marge per la política. Que hi ha una altra manera de sortir de la crisis.



En Canvi Permanent

( Juli Fernmàndez, Alícia Romero, Núria Parlon, Xavier Sabaté)

La construcció col·lectiva d’una ciutadania crítica i activa

La gestió de la complexitat d’interessos ha trobat en la política democràtica la millor manera per dilucidar la diversitat de criteri, a la vegada que aconsegueix el manteniment de la cohesió com a societat. Winston Churchill va dir que el sistema democràtic era el més perjudicial a excepció de tota la resta. D’aquesta manera evidenciava que, encara que té problemes, ha estat el més efectiu, tant a nivell teòric com sobretot pràctic, tal com ha subratllat Giovanni Sartori. El sistema democràtic al nostre país ha estat el resultat de no pocs esforços i generositat per part de les generacions que van viure el final de la Dictadura i l’inici de la Democràcia.

Avui, els partits polítics s’han de transformar per acostar l’exercici del govern de totes les institucions a la societat i potenciar la participació del conjunt de la ciutadania. La funció dels responsables públics ha de cenyir-se a unes normes estrictes de transparència, hi ha d’haver mecanismes solvents de fiscalització i control polític; s’han de publicar els comptes públics de les diferents institucions i han de tenir màxima accessibilitat per part de tothom. Les decisions han de ser compartides, s’han de crear espais de diàleg i debat permanent amb la societat civil, és necessari construir mecanismes per informar de manera contínua la gent; i és urgent potenciar la crítica i la participació amb formes procedimentals de decisions compartides.

La radicalitat democràtica, entesa com a nova formula per augmentar la participació i la transparència, ha de contribuir a millorar el funcionament de les institucions del nostre país. L’índex d’èxit dels Estats està relacionat amb el bon o mal funcionament de les seves institucions.

Alguns elements claus per fer-ho possible són fer tan accessible com sigui possible tota la informació dels ens públics, sobretot en tot allò que es refereix a patrimoni i a organització; modernitzar els mitjans per incentivar la participació de la ciutadania des de la deliberació en decisions importants; publicar els salaris de polítics i personal de confiança, les contractacions de serveis, els pressupostos anuals, les operacions econòmiques i financeres; o introduir en el funcionament intern dels partits polítics les primàries i les llistes obertes.

La confiança de les persones en la democràcia enforteix el sistema i, per això, la tolerància zero amb la corrupció, tant en el compliment de penes pels acusat, com en la implementació de nous mecanismes de control a mode preventiu, és un element cabdal. El Parlament de Catalunya ha d’endegar una Llei contra la corrupció i una altra Llei de reglamentació del finançament dels partits polítics; a més, també és urgent accelerar la Llei de Transparència, que ha de portar llum a tota la gestió pública, i la Llei Electoral, que ha de ser el marc regulador del sistema democràtic català, per aprovar-les al més aviat possible.

La democràcia representativa és la que escull els seus líders polítics i els transfereix el poder decisori durant quatre anys. Ha funcionat raonablement bé fins a l’actualitat a occident durant la contemporaneïtat. Ara és necessari que la democràcia participativa –implementar decidir entre tots per mitjà de preguntes directes a la ciutadania–, i la democràcia deliberativa –obrir espais de diàleg per tal que la ciutadania pugui opinar des del primer moment–, tot aprofitant els nous mitjans tecnològics i de la comunicació, han de complementar el sistema representatiu. La transparència del sistema i els mecanismes de control de l’exercici polític són, a més a més, les eines indispensables per tal de construir entre tots una ciutadania crítica i activa.

Juli Fernàndez

Canvi per una nova Catalunya Social

Les catalanes i els catalans ens enfrontem a dos grans reptes: la gravíssima crisi econòmica i social per una banda i la relació de Catalunya amb Espanya,

Les conseqüències de la primera són terribles per a centenars de milers de persones: drets que havíem considerat conquestes sense retorn reculen o simplement desapareixen: l'acces al treball a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat, la seguretat, serveis socials, aigua o energia.

Per altra banda, les relacions de Catalunya amb Espanya han esclatat provocant l’altra crisi. La sentència del TC ha estat la gota que ha fet vessar el got però el govern del PP ha iniciat ja fa temps una ofensiva fins i tot retallant les competències de l’Estatut, contra la llengua i cultura catalanes arreu on aquestes existeixen i negant un sistema més just de finançament.

Les mobilitzacions ciutadanes contra aquestes dues crisis han anat en
augment. Ens mereixen tot el respecte, les compartim, hi venim participant i encara ho farem més perquè responen al sentiment d’injustícia, de discriminació i en definitiva d’impotència per no poder decidir el nostre futur. Perquè està en l’arrel del socialisme lluitar contra les injustícies i també està en la raó de ser del socialisme a Catalunya la lluita per la màxima afirmació dels catalans com a poble que se sent nació i que vol decidir per si mateix ho reconegui o no la Constitució vigent.

L’absència de respostes per part dels governs de Catalunya i Espanya és clamorosa. Les polítiques de dreta que ambdós duen a terme amb l’abandonament de les polítiques públiques, aprofundeixen la fractura social, incrementen l’atur i la pobresa de tot tipus i disminueixen la qualitat i quantitat dels serveis més bàsics que es precaritzen i són abandonats per aquelles persones que poden pagar preus de mercat.

Tampoc la relació de Catalunya amb Espanya s’aborda per part dels dos governs de forma seriosa, eficaç i amb el màxim consens desitjable.

Uns prometen una independència que avui ni els vells estats no poden exhibir si es té en compte que la major part de les decisions s’adopten fora d’ells - a Europa encara més - i/o per part de grans corporacions que condicionen la nostra vida quotidiana i el nostre futur. I si del que parlen és de la separació d’Espanya, saben que qualsevol procés de secessió és llarg i ple de problemes i incerteses. Altres, des el seu immobilisme impossibiliten que el poble de Catalunya es pugui pronunciar.

Sense oblidar que el govern que presideix Artur Mas, ha pactat dos anys amb el PP i un amb ERC tres en total de regressió dels drets socials que ja ni tant sols dissimulen.

Els socialistes hem de reconèixer que també hem de canviar generant respostes, concretes, sense retòrica buida. En la nostra mateixa base hi rau la voluntat de ser la veu i el baluard de defensa dels més febles i cal que ens erigim en mur de les agressions de la dreta política i econòmica amb propostes per posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés. Cal noves respostes i canvis: nova consideració del paper del sector públic en aquelles activitats que serveixen per assegurar la provisió de serveis essencials i la cobertura de drets que figuren en les nostres lleis màximes

I pel que fa a les relacions de Catalunya partim de la base que es farà la consulta que desitja la majoria del poble. Nosaltres també la volem i
treballarem per dur-la a terme. La nostra opció és la de dotar-nos d’una nova Constitució que ha de consagrar una Espanya federal on la personalitat nacional de Catalunya ha de quedar plenament reconeguda i respectada.

Catalunya necessita un PSC fort, amb veu pròpia també a les Corts, generós, que sumi i eixampli, sensible als moviments socials més progressistes i transformadors, a les organitzacions dels treballadors i populars per impulsar un nou avenç com els que hem protagonitzat en l’autogovern de Catalunya i en els drets socials que han estat sempre la nostra divisa. És el catalanisme social sense complexos. Perquè no s’és més catalanista per cridar més cops independència sinó assolint avenços en les condicions de vida dels catalans i en la preservació de la nostra identitat

Un PSC amb alternatives valentes i clarament transformadores, catalanistes que vol dir que afavoreixin les catalanes i catalans i que contribueixi a capgirar una Catalunya i un món injustos que requereixen d’una voluntat i actitud en canvi permanent.


Juli Fernàndez, Núria Parlon. Alicia Romero. Xavier Sabaté
Col.lectiu “ En Canvi Permanent “
Article publicat al Diari Ara avui diumenge 2 de març de 2014

Qui som i què volem

Som un col•lectiu que, des del nostre compromís amb el socialisme es proposa contribuir a falcar un espai obert de reflexió que ajudi a fer possible un gran canvi com el que desitgen milions de ciutadans i ciutadanes a Catalunya i arreu.

Volem pensar per canviar:

1- Les relacions de dependència dels ciutadans respecte del món financer i de les grans corporacions posant l’economia al servei de les persones. Un canvi en profunditat des dels principis i valors de l’esquerra: la justícia social, la igualtat d'oportunitats i en especial la de gènere, la solidaritat amb qui necessita suport, la protecció del medi i la contribució a la promoció de la pau. Un canvi per assegurar la satisfacció de drets ja reconeguts avui amenaçats pels governs de la dreta a Catalunya i a Espanya com l'accés al treball, a l’habitatge, a l’educació, la salut, l’atenció social, o drets nous com el dret a l'aigua, a l'energia o a les tecnologies de la comunicació. I un canvi a favor de la laïcitat i la neutralitat del poder.

Tot plegat exigeix un replantejament del paper del sector públic vist que el capitalisme ha demostrat la seva ineficàcia per assegurar la satisfacció d'aquests drets i enfonsa en la misèria i/o en l'angoixa de patir-la a la majoria de la població.

2- La relació de Catalunya amb Espanya i amb Europa. Els avenços assolits les darreres dècades havien aconseguit una nova fita en l'Estatut del 2006 que es va carregar el Tribunal Constitucional i que ha rematat el Govern del PP amb la seva acció de govern controla llengua catalana, retallant les competències i negant recursos econòmics compromesos i/o necessaris.

Participem de la il•lusió de milions de catalans i catalanes que desitgen iniciar una nova etapa a Catalunya. Volem parlar en positiu de la nostra proposta federal de relació amb Espanya i amb Europa perquè no convencerem ningú sobre la base de la negació de l'independentisme o de l'immobilisme i de les seves conseqüències sinó parlant en positiu. Defensem una consulta legal al poble de Catalunya - única forma perquè sigui respectada aquí i fora - i lluitarem perquè es faci amb el convenciment que s'acabarà duent a terme doncs és el desig de milions de catalans i catalanes entre els quals ens trobem.

3- Canviar les pràctiques de la política per fer-la propera, transparent, participativa, més controlada pels ciutadans. Treballarem per una nova governança, amb un compromís permanent amb la ciutadania de més proximitat i comunicació permanent, retiment de comptes, una nova llei electoral i noves regulacions dels grups de pressió i per tal que les retribucions siguin moderades i no s’acumulin.

4 - Canviar les relacions de les organitzacions d’esquerra a Catalunya i del socialisme en particular amb els moviments socials que es proposen la transformació social. En definitiva, davant l'embranzida de la dreta que retalla drets i empobreix àmplies capes de la població, col•laborar generosament en l’enfortiment de l’esquerra social, sindical, política i cultural.

Som:

Un grup de socialistes que iniciem aquest espai de diàleg, amb esperit obert a la participació i la incorporació de més persones d'esquerres que tinguin els mateixos desitjos i il•lusions que nosaltres

Juli Fernàndez, Núria Parlon, Alícia Romero i Xavier Sabaté.

Si ens vols seguir a twitter @encanvi4